En començar la dècada dels 70 del segle passat, el franquisme havia abandonat definitivament l’autarquia, el nacionalcatolicisme i els somnis imperials que havien portat Espanya a la misèria i el subdesenvolupament, això sí, sense llibertats. El 1975, amb la mort del dictador, s’inicia el que s’ha anomenat la Transició cap a la democràcia. Pel que fa a l’educació, la dècada comença amb la implantació de la nova Llei General d’Educació, que va comportar una nova estructura del sistema educatiu homologable amb el que es feia a Europa. En paral·lel, tenien lloc un nombre significatiu, d’experiències alternatives o directament revolucionàries tant en l’educació bàsica com en l’educació de persones adultes. En l’àmbit del lleure, l’escoltisme pren volada i, en els marges, emmirallant-se en aquestes experiències, s’inicia el que llavors s’anomenava educació especialitzada, adreçada a grups i col·lectius amb problemàtiques específiques, allò que avui en diem l’educació social.
En síntesi, la dècada dels 70 és fonamentalment una època de canvis substantius, un període efervescent en què es posen les bases de molts dels elements que avui veiem completament normalitzats i en què s’experimenten camins nous i alternatius que una burocratització creixent i un control més eficaç i subtil han fet inviables.
